1934 – 1940: Inici del bàsquet a Premià de Mar

Primer-partit-1934---2Un dissabte al vespre a mitjans de l’any 1934, els homes que habitualment es reunien al Centre l’Amistat van rebre amb incredulitat la notícia d’un esdeveniment que tindria lloc l’endemà. Cinc joves del poble agafarien el tren de bon matí i anirien al barri de Poblenou, a Barcelona, per jugar-hi un partit d’un esport quasi desconegut: el bàsquet. No van faltar els comentaris burletes, perquè les característiques del joc no s’adaptaven amb els cànons de virilitat que manejaven els homes d’aquell temps, el bàsquet era considerat per molts un esport de dones. Però sense donar-hi importància a aquests prejudicis, Francisco Granje, Marià Puighermanal, Genís Siberta, Pepe Botella i Joan Borrell van jugar aquell partit i van encetar el capítol basquetbolístic de l’esport premianenc.

D’aquell equip ja no queda ningú. Els que van viure més anys van ser en Joan Borrell i en Marià Puighermanal, que ens van explicar amb precisió el primer partit i que va ser especialment accidentat. Inicialment també l’havia de jugar Jaume Roura, però no ho va fer per motius familiars. Un noi del poble l’havia de substituir, però en arribar a l’estació de França se’n va desdir. “Aleshores, per casualitat, vaig topar pel carrer amb en Genís Siberta, que no tenia ni idea de què era el bàsquet, però vaig demanar-li que jugués el partit perquè ens faltava un jugador”, recordava Puighermanal. Genís Siberta es va passar tot el partit cridant “Penal! Penal!” cada cop que veia una falta prop de la cistella. Cal suposar que no va fer cap punt, però tot i així el Premià va començar amb bon peu i va guanyar per 21 punts a 14.
La persona clau d’aquell començament va ser Marià Puighermanal, que havia descobert el bàsquet quan estudiava a l’escola Santa Anna de Mataró. En aquest centre hi va néixer un dels primers equips de bàsquet de Catalunya. L’any 1921 el pare Millán va tornar de Cuba, on havia quedat fascinat per aquest esport. El 1922 va fundar el primer equip català i espanyol, el Laietà, format per ex-alumnes de les escoles Sant Anton de Barcelona. Posteriorment, va fundar equips en altres centres dels Escolapis de Mataró, Igualada i Alella. A Premià no hi ha cap escola vinculada a aquest orde religiós, de manera que el bàsquet va haver d’esperar, tot i que no gaire temps. Marià Puighermanal, com el pare Millán, es va entusiasmar amb l’elegància del nou esport, i va contagiar aquest entusiasme als seus amics del Grup Excursionista Premià vinculat a l’Ateneu Premianès, una entitat catalanista que tenia la seu a l’actual oficina de La Caixa al Camí Ral.

1934_SniorEls entrenaments es feien al camp de futbol i eren especialment durs. “Com que tots començàvem a treballar a les vuit del matí, entrenàvem a dos quarts de set, tot i el fred que feia i que ens havíem de dutxar amb aigua freda”, recorda Joan Borrell. Com que no hi havia camp de bàsquet, tant els entrenaments com els primers partits que es feien al camp de futbol, on els jugadors dibuixaven amb calç els límits de la pista. Al grup inicial que va jugar el primer partit a Poble Nou s’hi van afegir altres joves com Pere Coll, Jaume Mas, Joan Casanovas, Joan Llonch i Jaume Torres. L’afecció creixia i el Grup Excursionista Premià va decidir, el febrer del 1936, organitzar primer torneig del Maresme amb equips de la rodalia: el Teià, el Vilassar de Dalt, el Premià de Dalt i un equip inferior del Montgat, ja que el primer equip d’aquest jugava a primera divisió.

D’aquell torneig es van jugar només uns quants partits, ja que l’esclat de la Guerra Civil, el juliol del 1936, va estroncar la trajectòria ascendent del bàsquet. Corrien mals temps per l’esport; de fet, corrien mals temps per tot el que no fos esbatussar-se els uns amb els altres, que vas er l’esport macabre de l’Espanya dels darrers anys trenta. Acabada la guerra, gairebé tots els integrants de la primera generació de basquetbolistes van deixar de jugar, perquè prou feina tenien treballant per guanyar-se el pa. Però tot i així hi va haver algunes excepcions.

Un dels primers jugadors premianencs, Joan Llonch, va passar per camps de concentració franquistes i va fer la mili durant cinc anys com a càstig per haver defensat la República. Ens va recordar que el bàsquet va salvar-lo de passar-la negra: “Com que sabia jugar, em vaig passar la mili vestint de paisà, tornant a casa els caps de setmana i recorrent pobles de Catalunya on anàvem amb el regiment a jugar partits”. Pepe Botella i Jaume Torres, dos dels pioners, van organitzar partits de veterans a començament dels anys 40 i van animar els joves a dedicar-se al bàsquet. Aquest grup de joves, que va fundar l’equip La Salle Premià, esdevindria amb el temps una de les generacions de basquetbolistes premianencs més recordades.

1940-1960: Camps dels “Hermanos”, Plaça Nova i “Cine-Pista de verano”

Snior_1940_petitaLes fotografies d’alguns partits que es van jugar a començament dels anys quaranta indiquen que la pràctica del bàsquet només va desaparèixer els tres anys que va durar la guerra. Tot i això, no va ser fins la segona meitat de la dècada dels quaranta que es va organitzar un equip amb cara i ulls. La lliga de l’OAR (Obra Atlético Recreativa), que depenia de la diòcesi de Barcelona, oferia la possibilitat de jugar per primer cop una competició. Amb l’ajut de Jaume Torres i Pepe Botella, l’assessoramnet tècnic de Jaume Rigol –jugador barceloní que treballava a Premià- i la col·laboració de Toni Domènech –un premianenc vinculat als ambients basquetbolístics de Mataró-, la nova fornada de jugadors comptava amb tots els elements per formar un bon equip. Enric Cisa, Josep i Salvador Cotet, Joan Alcalà, Llorenç Ametller, Salvador Albareda i Josep Maria Gaya, entre d’altres, són jugadors molt recordats per la gent del poble. Aquest reconeixement popular és degut tant a la qualitat dels jugadors com a l’encert que van tenir en canviar la ubicació de la pista on jugaven els partits.

Fins a l’any 1954, el bàsquet es jugava al pati d’aquesta escola situada a les afores del poble. Aquell any, les desavinences amb els responsables del centre es van agreujar. Els jugadors van demanar a l’alcalde, Àngel Rovira, que els deixés jugar a la Plaça Nova. Va ser un gran encert. Els diumenges al matí, en sortir de missa, tothom s’arribava fins la plaça per animar l’equip. Com que l’afició creixia, també ho feia el nombre de jugadors. Es van crear dos equips, el reserva i el juvenil, per satisfer la demanda. El bàsquet es va popularitzar i ja és molt difícil fer una relació dels premianencs que, en un moment o altre, van jugar al Plaça Nova. Durant tota aquesta època, el president de l’entitat va ser en Ramon Vidal.

EquipTot i que el bàsquet ja era força conegut, encara despertava reticències. Joan Alcalà, un dels jugadors de l’època, recorda: “Els que jugaven a futbol ens consideraven uns esnobs que volíem ser diferents a qualsevol preu”. Els futbolistes consideraven que el àrbitre xiulava massa faltes, però a poc apoc s’hi van acostumar. “Al cap d’un temps, aquests mateixos que al començament eren tan escèptics, eren els que més escridassaven a l’àrbitre quan no assenyalava una falta”, diu Alcalà. Un dels jugadors que durant aquesta època era juvenil, Camil Botella –fill d’en Pepe -, comentà que “en alguna ocasió l’àrbitre va ser agredit”. A la Plaça Nova, els rivals trobaven un ambient infernal idoni per als interessos dels de casa, que tot i així topaven amb dificultat.

La Plaça Nova era l’espai on s’instal·lava l’envelat, de manera que cada festa major calia enretirar els suports i les cistelles. AEquip Plaa_Nova més, no hi havia vestidors i els jugadors havien de canviar-se en cases particulars. De diners, no cal dir-ho, ningú no en veia ni cinc i per sufragar el cost de les fitxes i els desplaçaments els jugadors passaven el platet entre el públic.

Per solucionar els problemes del “camp de bàsquet”, a final dels anys cinquanta l’equip es va traslladar a un solar de la Gran Via, on posteriorment si havia ubicat el Bar de Can Meca i actualment hi ha l’òptica Cottet i la sabateria Marlos. Els jugadors, però, van ensopegar amb la mateixa pedra, perquè en aquest solar, a l’estiu, s’hi feia cinema a l’aire lliure. Tot i que només s’hi va jugar una temporada, la combinació de bàsquet i cinema va donar llum al nom “cine-pista de verano”, amb el qual es denominava aquest espai.

L’equip buscava desesperadament recursos econòmics i va semblar que els trobaria en club de futbol, C.E. Premià. Durant la temporada 59/60, els partits es jugaven en una pista de sorra que es va instal·lar on actualment hi ha la grada del camp de futbol. Aquesta etapa va acabar com el rosari de l’aurora a causa de les desavinences amb els dirigents del club de futbol.

1960-1965: El Camp del Rector

el_rectorQuan tot semblava anar-se’n a Norris, va arribar una proposta del rector del poble, mossèn Manel Torrens, que va ser la taula de salvació. El rector es va oferir a cedir un solar que hi havia al carrer Sant Cristòfol, tocant a la Riera, perquè s’hi fes una pista de bàsquet. El 1960, després d’un breu retorn a l’escola La Salle, l’equip es va traslladar a la nova pista, que a partir d’aquell moment va rebre el nom de Camp del Rector. Com que depenia de la parròquia, l’equip va canviar el nom de La Salle Premià, que s’havia mantingut durant l’etapa de la Plaça Nova, pel de Agrupación Baloncesto Juvenil Parroquial Premià (ABJP Premià). Per primera vegada, el bàsquet disposava d’unes instal·lacions pròpies.

La primera meitat dels seixanta no va ser bona pel bàsquet premianenc i va perdre pistonada. Els que van viure aquesta etapa assenyalen que la davallada va ser un fenomen complex amb múltiples causes. En primer lloc, cal assenyalar que les “estrelles” de la Plaça Nova van plegar veles. Joan Alcalà, Salvador Cotet i Enric Cisa es van retirar i anteriorment també ho havia fet Salvador Albareda. En segon lloc, el Camp del Rector no estava en un lloc cèntric com la Plaça Nova, ideal per captar l’atenció dels vianants. Per acabar-ho d’adobar, els problemes econòmics del club persistien, perquè la parròquia no va fer aportacions econòmiques; els que es dedicaven al bàsquet amateur, com abans, com ara i, segurament, com sempre, hi perdien bous i esquelles. Joan Alcalà apunta un darrer detonant de la crisi: “El poble havia començat a canviar molt, creixia desmesuradament i de pressa; el caliu de poble que envoltava el bàsquet desapareixia”.

Gaire bé tots els nascuts els anys ’50 van descobrir el bàsquet al camp del rector i veure com els que allà jugaven (els “grans” com eren els germans Baeza, Camilo Botella, Jep i Miquel Plubins, Antoni Andiñach, Esteve Estella, Julio Moragas, Modesto Viñas… i els juvenils com eren els germans Piñol, Joan Roselló, Miquel Solà, Pere Fabrés, Marcel·lí Manent, Tomàs Franquesa…) pintaven amb cals les línies del camp de sorra abans de començar els partits. Molts d’ells van tenir l’honor d’estrenar la primera pista de ciment del Camí del Mig, la temporada 1965-66.

1965: La pista poliesportiva del Camí del Mig

El pessimisme s’havia apoderat dels antics jugadors, com demostraven les paraules de l’Alcalà escrites en l’anterior capítol. Certament, l’ambient de bàsquet al centre del poble no tornaria mai més, però l’esperit per seguir era fort. Els humans sempre hem cregut que la “nostra època” havia sigut la millor, però hem de tenir en compte que darrera nostre en venen uns altres que, normalment, milloren el passat perquè les circumstàncies globals de la vida milloren contínuament, tenint per segur que les dents de serra ens indiquen que quant la cosa comença a baixar tots prenem mesures conscients o intuitives per remuntar la situació.

Jovenil_1965-66Els problemes eren innumerables, però es tirava endavant gràcies als esforços del que n’era president, Ramon Vidal i del jugador Antoni Andiñach, que feien tots els papers de l’auca per tal de que el bàsquet no desepareixés de la nostra vila.

La constant insistència per part dels responsables del club a l’Ajuntament, va culminar en la construcció d’una pista, de ciment i a cel obert, que es va inaugurar la temporada 1965-1966. Aquesta pista poliesportiva estava situada al darrera mateix del camp de futbol i tocant al Camí del Mig, on s’ubica la pista central de l’actual Pavelló Municipal d’Esports. Els garrofers l’envoltaven, hi havia alguna casa de pagès en el seu entorn i a uns 300 metres mes amunt si començava a construir la que seria la primera autopista de l’estat espanyol.

S’havien construït uns senzills vestidors, enganxats als del futbol. La dutxa era d’aigua freda i s’utilitzava també al pic de l’hivern. Des de “les casetes” fins a la pista s’havien de caminar més de 50 metres d’un desnivellat terreny de sorra que deixava les “bambes”, que eren de lona, plenes de pols o de fang.

La pista poliesportiva del Camí del Mig va fer despertar noves il·lusions i l’Andiñach va aconseguir que per primera vegada a la història del bàsquet premianenc hi hagués un equip en cadascuna de les tres categories que organitzava la Federación Catalana de Baloncesto: infantil (Jaume Torras, Valeriano Prades, ‘Quimo’ Garcia Serradell, Gerard Jiménez, Joan Gabàs, Jordi Múrcia…), juvenil (germans Piñol, Pere Fabrés, Tomàs Franquesa, Miquel Solà, Joan Roselló, Marcel·lí Manent, Quico Timoner…) i els “grans”, com anomenàvem als sèniors en aquella època (Antoni Andiñach, Roman Puighermanal, Esteve Estella, Jep Plubins, Joan Llanas, Camilo Botella, Modesto Viñas, Julio Moragas…).

Donat que els dissabtes eren dies feiners, els partits es jugaven sempre els diumenges, tant a casa com a fora; l’ordre i horaris eren sempre els mateixos. A un quart de deu del matí encetaven la jornada els juvenils, a dos quarts d’onze jugaven els infantils i a les dotze del mig dia ho feien els “grans”. L’àrbitre era el mateix pels tres partits i la taula estava formada per un anotador i un cronometrador. Tots tres pertanyien de la Federació Catalana. El marcador, de fusta; sempre cercàvem algun voluntari per anar canviant els números.

Homenatge_a_Ramon_VidalEls desplaçaments els feien els tres equips junts i els jugadors es trobaven tots entre quarts de vuit i les vuit del matí a la cantonada del llavors recent estrenat Bar Marina, mentre anaven a comprar “un peix amb nata” a Can Margenat o una ensaïmada a Cal Petit. Els viatges es feien normalment en autocar i una minoria amb els cotxes dels jugadors “grans”, que eren pocs els que en tenien. Els pares gairebé no venien mai.

Al juliol de 1967 l’Agrupació va retre un emotiu homenatge fet a la Plaça Nova a Ramon Vidal, que va deixar la presidència per raons de salut. El va substituir de manera purament testimonial en Pepe Beltran, un bon home que tenia una serralleria, i algun que altre problema, al carrer Sevilla (actualment carrer Marina). Va venir amb el seu cunyat, Daniel Pallarès, un altre bon home, que va fer les funcions de massatgista (ara en diriem “fisio”) durant dues o tres temporades.

En Pepe Beltran, ens “transportava” de vegades en una vella furgoneta DKV que entre els jugadors l’anomenavem “Caravelle”, a la que havíem d’empenyer sempre per arrencar-la, tant si anàvem a una costellada, com si anàvem a jugar un partit amb el mateix qualificatiu.